Mentre el cel es gela et dic que em mires als ulls. La
ciutat es torna un lloc viu quan ho fas i abraçats passem la nit; com dos
estranys que s'estimen o com dos amants que s'estranyen, pot ser les dues
coses. La lluna ens mira sense entendre, flirtejant amb nosaltres fins que
caiem en el seu encant; un encant que fa olor de perfum i suor i que sap com el
xocolate pur: dolç i amarg a la vegada. Una volta més t'obriré la porta de la
meua ànima, acceptant el risc que això suposa. Perquè nosaltres no som
qualsevol, i la nostra és una història visceral a la qual no trobem explicació,
ni escapada.
Les llums de la ciutat donen pas a un sol tímid que ens
recorda que seguim ací tirats, volent més un de l'altre en una realitat que no
està feta perquè ens amem. Ens despertem endormiscats i atordits, fosos en un
sol cos i una sola ànima, però una vegada més ens vestirem i amagarem darrere
dels nostres murs tan meticulosament construïts durant els anys, ens posarem la
nostra màscara per a eixir al món i d'aquesta manera farem adéu, sense saber si
mai tornarem a encendre'ns amb els ulls.
Històries d’amor que no són res i que ho són tot, perquè l’amor
és la llum que ens guia en un univers obscur que ens tracta d’enganyar amb
trucs de mac.
